El model tradicional de la medicina, vigent fins fa poques dècades, és el “model biomèdic”, en el qual només es contemplen les causes biològiques per comprendre les malalties de les persones. Així, una malaltia s’explica únicament per les alteracions fisiològiques que es facin evidents a través de valoracions objectives: anàlisi, proves biomètriques, proves d’imatge (rajos X, ressonàncies, ecografies…); i es descarta per principi tot allò que no sigui objectivable, és a dir, els aspectes psicològics associats, sigui com a causa o com a efecte, a aquesta malaltia.
És evident la limitació d’aquest model, en un món en el qual cada vegada hi ha una major consciència de la interrelació que hi ha entre totes les coses. I en l’àmbit de la medicina que ens ocupa, entre el somàtic i el mental.

L’any 1977, Georges Engel, un psiquiatre nord-americà, proposa el model “biopsicosocial de malaltia en el qual es reconeixen els components biològics, psicològics i socials que coexisteixen de manera interdependent en totes les malalties.
Avui dia ja no s’hauria de considerar la medicina i el tractament mèdic d’una altra manera. I és per això que en l’àmbit d’assistència pública i hospitalària l’enfocament terapèutic es planteja –encara que després no sigui sempre possible realitzar-se– de manera multidisciplinària. Per exemple, a una persona amb una greu malaltia crònica caldrà aplicar fàrmacs segons uns protocols establerts i sotmetre-li si cal a proves biomèdiques, però també s’haurà d’educar al pacient i orientar-li en relació al seu estil de vida, oferir-li estratègies psicològiques que l’ajudin a gestionar millor les seves reaccions emocionals i entrevistar-se si cal amb la família per millorar la seva comprensió de la malaltia i que puguin col·laborar amb el tractament.

Si això ja s’accepta així en el conjunt de la medicina d’assistència pública i hospitalària, jo entenc que el “metge” d’assistència primària, el metge de medicina general –el de capçalera de tota la vida– hauria d’incorporar també en la seva pràctica el paradigma “biopsicosocial”: per descomptat un bon coneixement del model biomèdic, però també una certa habilitat en l’ús de tècniques breus, senzilles i eficaces que ajudin a les persones a enfrontar-se als seus petits o grans trastorns emocionals; així com empatia per gestionar el diàleg amb el pacient i el seu entorn si calgués.
En la meva experiència professional, en dedicar-me des de 1985 a Sexologia clínica i Teràpia de parella, vaig necessitar una eina de psicoteràpia que, sense ser psicòleg, em permetés tractar de manera simple i efectiva els aspectes emocionals de les disfuncions sexuals. Aquesta eina me la va proporcionar la REBT (Teràpia cognitiva-emocional-comportamental) d’Albert Ellis, i amb els anys ha seguit demostrant la seva utilitat en els Tallers de REBT per a metges que he pogut realitzar en anys anteriors.

Finalment, a pesar que el títol del meu blog és “Medicina cos i ment” vull aclarir que “el paradigma biopsicosocial és també un terme mal utilitzat per al concepte popular de la connexió ment-cos, que es dedica a aportar arguments filosòfics i espirituals entre els models biopsicosocials i biomèdics, més que a la recerca i la seva aplicació clínica”.

Sarno, John E. MD “The Mindbody Prescription: Healing the Body, Healing the Pain.” 1998