Presentació del treball d’intervenció terapèutica mixte (cognitiu i postural) en alguns casos de dolor d’origen psicosomàtic.

  • El treball queda emmarcat dins el camp de la medicina psicosomàtica, entesa com la part de la medicina que diagnostica i tracta els trastorns somàtics (orgànics o funcionals) generats per trastorns psicològics (generalment trastorns d’ansietat i afectius, de tipus “neuròtic”).
  • Dins aquest context es tracten els casos de persones que presenten una simptomatologia dolorosa que ja hagin descartat un diagnòstic de malaltia orgànica per part de les especialitats mèdiques corresponents. Aquests casos venen derivats tant de traumatologia (o osteopatia) en casos de dolors crònics i recurrents (60%), com de psiquiatria o psicologia quan la persona presenta una queixa somàtica específica, o trastorn de somatització (30%). Altres derivacions representen el restant (30%)
  • La mostra recull unes 100 persones durant els anys 1998-2002. Homes (40%) i dones (60%), de edats compreses entre els 17 i els 65 anys.
  • Es tractarà de determinar si el que presenten aquestes persones és un dolor que anomenarem d’origen ‘emocional-postural’, i per tant susceptible de ser tractat amb una intervenció terapèutica mixte (cognitiva y postural) breu.
  1. DIAGNÒSTIC DEL DOLOR D’ORIGEN EMOCIONAL-POSTURAL
    • La simptomatologia dolorosa sol està referida a un o a més espais anatòmics específics, habitualment:
      • cefalees tensionals
      • trastorns de l’articulació temporo-maxilar
      • cervicàlgies d’origen postural
      • vertígen d’origen postural
      • lumbalgies d’origen postural
      • dolor costal o precordial
      • dolor zona diafragmàtica
      • trastorns de l’articulació escapulo-humeral
      • articulació sacroiliaca
      • articulació coxofemoral
      • colzes, mans
      • genolls, peus
  • També es pot presentar en formes de molèsties persistents degudes a disfuncions en la mecànica respiratoria (35%) i fonació (15%), o bé o molèsties en l’aparell digestiu (65%) que causades per una tensió de la musculatura voluntària.
  • El diagnòstic d’un dolor d’origen ‘emocional-postural’ és un diagnòstic d’exclusió. Cal haver descartat abans totes les possibles causes orgàniques. L’objectiu és definir si és el sistema muscular voluntari de fibres estriades el principal responsable del manteniment del dolor.
  • Si es confirma la participació del sistema osteo-muscular voluntari, el treball parteix de la hipòtesi que aquestes tensions musculars poden ser d’origen emocional [emocional-postural], mantingudes o no pel propi sistema de creences o actitud cognitiva de la persona.
  1. HIPOTESIS SUCCESIVES
    • Les emocions són respostes adaptatives naturals en l’ésser humà. En el treball ens referirem a les tres emocions primàries que són l’ansietat (o angoixa), la ràbia (o ira) i la depressió (o abatiment), ja que són les que suposem poden causar alteracions psicosomátiques.
    • Tota emoció te un component físic que es tradueix objectivament en una reacció corporal on participa tant el sistema nerviós vegetatiu com el sistema locomotor en forma de tensions musculars mesurables.
    • La pauta de resposta muscular davant de situacions generadores d’ansietat, de ràbia o de depressió, així com de determinats sentiments adquirits culturalment com la vergonya o la culpa, és específica per a cada individu i conforma un patró de tensió gestual característic que es desenvolupa des de l’infantesa.
    • Sovint algun d’aquests patrons de tensió es manté al llarg de la vida adulta, en forma d’estat de tensió basal permanent. El fet de ser musculatura voluntaria no impedeix que es mantingui una tensió inconscient i involuntària.
    • Aquest patró de tensió basal mantingut en totes les activitats quotidianes pot arribar a causar trastorns que podem anomenar de tipus “postural”. Es a dir, el patró tensional constant provoca desequilibris en el sistema de sinèrgies musculo-esquelétiques que mantenen l’activitat tònico-postural ortostàtica. La persona es veu obligada a mantenir l’activitat muscular antigravitatoria a base de sobretensions d’uns segments corporals respecte als altres.
    • Aquest desequilibri mantingut durant anys pot arribar a causar dolors aguts o crònics per sobrecàrregues mecàniques en determinades àrees anatòmiques.
    • La rehabilitació fisioterapèutica i/o l’intervenció osteopàtica equilibren adequadament el sistema de sinèrgies musculars però en determinats casos on les tensions musculars són les lesions primàries, el manteniment dels estats emocionals trastornats per part de la persona fa que es reprodueixin els dolors de forma crònica o aguda recidivant)
    • Nombrosos estudis (……) permeten treballar amb la hipòtesi de que, en gairebé tots els casos, és l’estil cognitiu i el sistema de creences amb el que la persona s’enfronta a les amenaces d’origen intern i/o extern el que determina les seves reaccions emocionals habituals.
    • Si és així la persona pot prendre consciència de la importància d’aquest sistema de creences en la generació i/o manteniment del seu estat emocional alterat d’angoixa, ràbia y/o depressió, i tractar d’escollir quins canvis cognitius podrien afavorir un estat emocional més relaxat.
    • Mitjançant una tècnica precisa es pot ensenyar de manera activa a la persona a que identifiqui quin és el gest específic -involuntari i inconscient- que ella ‘fa’ per provocar el seu dolor. El fet de ‘fer voluntari’ el patró de tensió i la presa de consciència de ‘còm’ ho fa, ès la única manera de aprengui a ‘deixar-ho de fer’
    • Terapèuticament, en primer lloc es busca la comprensió i la confirmació en els fets de la següent cadena de inferències, ja esmentada en els punt anteriors: es tracta d’un dolor somàtic persistent, que està provocat per un patró específic de tensió muscular (actitud postural), que està provocat per una alteració de l’estat emocional mantinguda en el temps, i que al seu torn està provocada i mantinguda per un sistema de creences específic.

L’èxit terapèutic està supeditat a la comprensió i confirmació en els fets per part del pacient d’aquesta cadena d’inferencies.

  • En segon lloc s’ofereixen les alternatives. A nivell cognitiu s’ofereixen alternatives de pensaments racionals enfront els conflictes interns i/o externs, i es fomenta la llibertat de la persona per escollir una filosofia de vida mes adaptada. Igualment a nivell físic s’ofereix l’alternativa d’una reeducació postural basada en aspectes biomecànics i d’aprenentatge propioceptiu, i es fomenta la llibertat d’escollir entre el seu hàbit postural conegut i una actitud postural més natural, còmoda i desofegada..
  • El treball cognitiu i el postural representen un model o referent l’un per l’altre.

 

 

  

  1. TRACTAMENT DEL DOLOR AMB INTERVENCIÓ TERAPÈUTICA MIXTA (COGNITIVO-POSTURAL)
    • En una direcció cal avaluar i treballar amb el component cognitiu de les emocions i sentiments
      • Per aquesta intervenció terapèutica cognitiva s’utilitza gairebé de manera exclusiva la Psicoterapia cognitivo-conductual (R.E.B.T.)

Per que és la que facilita

  • Paral·lelament cal treballar sobre el  component postural de les emocions, que és el que provoca directament el símptoma dolorós. S’utilitza una tècnica de Reeducació postural (D.F.A.)
    • s una técnica simple en el s seus fonaments que ajuda al pacient a prendre conciència del “gest” postural que involuntariament fa com a expressió física del seu sentiment o emoció. S’ofereix com a alternativa la reestructuració del sistema tonic-postural “standard” , manipulant amb moviments suaus el sistema musculo-esqueletic profund i el sistema de fascies, en decubit i vestit de carrer. En bipedestació la persona compara propioceptivament el seu estat habitual amb l’obtingut després de la sessió,

Segon:

Es treballen paral.lelament les dues intervencions cognitiva i postural, i es poden proposar exercicis simples per realitzar a casa.

En l’actitut terapeutica hi ha una total adaptació a la demanda inicial, i l’objectiu final del tractament és aconseguir la autonomia del pacient.

Sol ser suficient una intervenció breu (entre 5 i 8 visites seguides un cop per setmana), tot i que molt sovint per un canvi profund cal un treball mes llarg que pot arrivar fins els sis mesos.