Ahir a la tarda em van trucar per telèfon des de Catalunya Ràdio per proposar-me participar en un debat radiofònic… És una cosa habitual, encara que accostumo a seleccionar bastant segons el tema i sempre que no interfereixi en horari de treball. En aquest cas, l’horari era incompatible amb un compromís previ, però el tema és dels que trobo apassionants, i que també solen despertar un enorme interès.

El plantejament del debat que em va fer Mònica (encarregada de producció de l’emissora) era el següent: Segons dades sociològiques que ens arriben dels *EUA, les persones estableixen al llarg de les seves vides relacions estables amb 4 parelles de manera successiva. La primera en l’adolescència, en l’època dels flirteigs i del primer enamorament; la segona en l’entrada de la vida adulta, amb la qual la persona es casa i té fills; la tercera, després del freqüent fracàs del primer matrimoni, una parella amb la qual se solen compartir els fills de tots dos; i la quarta, ja en una edat madura, quan els fills s’han independitzat, potser la parella ha mort o la relació es trenca, i es busca la companyia i l’afecte per encarar l’última fase vital. La durada mitjana de cadascuna d’aquestes relacions és d’uns deu anys… I ella em preguntava la meva opinió sobre aquest tema.

La veritat és que, explicat d’aquesta manera, i salvant és clar la inefable tendència a la generalització que tant critico, el plantejament de la successió de quatre parelles té el seu sentit. Sobretot, en un moment en el qual hi ha un cert corrent de comprensió cap al fet que potser l’ésser humà no estigui biològicament preparat per mantenir una sola relació de fidelitat exclusiva al llarg de tot el cicle vital. És clar que en aquest context no estem plantejant el model de poligàmia (diverses parelles simultanies), o el concepte més modern del “poliamor”… Ni el tema de les relacions d’infidelitat dins d’un model monogàmic… Tots ells serien objecte d’altres debats.
El plantejament que es fa en aquest cas és per contraposar el model que anomenem “monogàmia seriada” la definició del qual és la “pràctica de restringir el contacte sexual i/o amorós a una sola persona, durant un espai de temps després del qual s’acaba aquesta relació per començar una altra”, amb el model tradicional de “fidelitat per a tota la vida amb la mateixa parella”.
La meva opinió és que tractar de generalitzar/justificar la conducta humana en pautes suposadament biològiques, no és del tot correcte. L’ésser humà és per definició “biològicament cultural” per tant les condicions psicosocials d’una persona presents des del seu naixement condicionaran en un sentit o en un altre la seva càrrega biològica o genètica.
L’argument filogenètic que se sol utilitzar en aquest debat, i que és l’observació de les conductes en animals o en mamífers superiors no és de molt suport. Si ben els primats mantenen relacions de poligàmia, altres espècies animals com certes aus mantenen un vincle de “fidelitat” amb la mateixa parella any rere any.
Els éssers humans, a diferència d’altres animals amb zel, mantenim el zel constant. I potser per aquest motiu la naturalesa ha “dissenyat” per a nosaltres el fenomen del “enamorament” que ens dota d’un fort vincle sexoafectiu durant un període de temps, potser el temps de criança de la prole… Però biològicament, aquest efluvi de neurotransmissors disparats que és l’enamorament té data de caducitat, i dependrà de l’habilitat dels dos membres de la parella mantenir aquest vincle de manera més o menys satisfactòria.
Segons això, caldria renunciar a la fidelitat? Les parelles amb més de vint anys de convivència estan condemnades al fracàs o a l’avorriment?
Fa quatre anys vaig presentar una ponència en unes jornades: “I Jornada de Sexualitat madura. Vida i sexe a partir dels 50”. En ella exposava diversos estudis científics que mostraven com en les parelles amb relacions satisfactòries de llarga durada se’ls activen les mateixes àrees cerebrals que a les persones que es troben a l’inici d’una relació amorosa. I que el que feia això possible era el manteniment de determinades conductes: mantenir l’amor “romàntic” conservant els gestos del festeig i amb petits regals sorpresa (tot això augmenta la dopamina cerebral); i potenciant un bon nivell d’inclinació (augmenta l’oxitocina) a força de: conductes de reciprocitat, constants mostres d’afecte i sensualitat, una bona comunicació i activitats d’oci que impliquin emocions o reptes.

CONCLUSIÓ:
Els éssers humans presentem un enorme ventall de possibilitats de maneres de ser, estar i relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Factors biològics i ambientals configuren els diferents trets de la personalitat de cada individu i donen lloc a tipologies molt diverses. Des de persones que constantment estan buscant estímuls externs perquè el seu cervell els demanda aquesta cerca constant de sensacions noves, fins a les persones que justament és la rutina i constància en els seus hàbits el que els dóna equilibri i benestar.
Jo crec que, d’entrada, hauríem de fugir de generalitzacions del tipus “els humans no som monògams”, o “la fidelitat és una conducta contrària a la naturalesa humana”, o ho contrario “els humans només troben la seva realització en la mesura que porten una vida de parella fidel i fins que la mort ens separi”… Així doncs, si és clar que no existeix una resposta uniforme, cadascun de nosaltres podria contestar-se a si mateix davant el dilema que planteja el títol de l’entrada d’avui. Si és “fidelitat per a tota la vida”, sent conscient del preu en conductes positives que cal posar perquè funcioni. Si és “la successió de parelles”, que probablement té també la seva explicació biològica, entenent que finalment l’objectiu de l’ésser humà és tractar d’estar ben amb si mateix amb el que la vida ens dóna i ens lleva.