En La Vanguardia de fa uns dies (29/5/17) apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, va haver de ser escortat fins al seu vehicle, per temor a la seva seguretat davant els esbroncs de membres del col·lectiu LGTB que protestaven per les seves últimes referències a l’homosexualitat durant una homilia. Des que es van conèixer els seus comentaris, Novell ha rebut múltiples mostres de rebuig.

La frase que el bisbe Novell va comentar en l’homilia del passat diumenge va ser la següent: “[…] “si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de molts nois adolescents no deu ser pel fet que, en la cultura occidental, la figura del pare seria simbòlicament absent, desviada, difuminada”

Hi ha dues idees centrals en aquesta frase: la idea que “existeix un fenomen creixent de confusió en l’orientació sexual dels adolescents” i la creença que això “pot ser a causa d’una absència simbòlica de la figura paterna”

M’agradaria expressar-vos la meva opinió des d’un punt de vista científic, com a professor del Màster de Sexologia Clínica de la Facultat de Medicina de la UB, encarregat d’impartir el tema d'”Orientació sexual” a professionals mèdics i psicòlegs.

L’origen de l’orientació sexual d’una persona és un tema complex. Per què una persona és heterosexual, homosexual o bisexual? Els estudis científics, malgrat el biaix ideològic que sol acompanyar qualsevol recerca, avui dia avancen més a saber què és el que no causa l’orientació sexual, més que en allò que l’origina realment.

La creença popular manté que l’heterosexualitat és el producte d’una correcta educació del nen o nena, i que aquest correcte desenvolupament pot ser alterat per un contagi social, o com a producte d’una família no convencional, i així donar lloc a l’homosexualitat.

Amb la idea del “contagi”, moltes persones creuen que l’ambient homosocial (el fet que les persones homosexuals es manifestin més públicament) determina que hi hagi un augment de la població amb patrons de conducta homosexual. Però sembla ser, com veurem més endavant, que la homosocialitat, així com heterosocialitat, no tenen efectes en la conformació de l’orientació sexual d’una persona.

I de la idea de la “família no convencional” neixen tot un seguit d’arguments basats en figures paternes inadequades. El primer que les va descriure en 1952, va ser David M. Halperin, psicoanalista freudià que va dir: “Un pare feble i una mare forta poden influir en l’home per acabar sent homosexual”. La idea va calar, i a partir d’aquí han anat sorgint totes les variants possibles: “absència de pare”, “absència de mare”, “mare sobreprotectora i castradora”, “mare excessivament permissiva i afectuosa”, “combinació de mare *sobreprotectora i pare passiu”, “combinació de pare feble inexistent o absent amb mare massa present i castradora”, etc. … Però, al final, totes s’han mostrat irrellevants en la determinació de l’orientació sexual. Ja que en un ambient familiar “sa” poden desenvolupar-se altres orientacions sexuals diferents de la heterosexualitat. I de la mateixa manera, una família homoparental (família en la qual una parella d’homes o de dones es converteixen en progenitors d’un o més nens) no presenta cap efecte en l’orientació sexual dels nens i nenes. En resum, sembla demostrat en dades estadístiques que fa més de 50 anys que es venen realitzant, que cap causa de tipus familiar és determinant en l’orientació sexual.

Malgrat aquesta evidència, moltes persones –entre les quals potser es troba el bisbe Novell–, influïdes encara per conceptes psicoanalítics, continuen mantenint aquesta creença que l'”absència de model patern masculí” pot ser la causa de l’homosexualitat. En la frase del bisbe Novell, a més, ho situa en un context “simbòlic” que l’única cosa que fa és embolicar el concepte d’homosexualitat dins d’una atmosfera malsana “desviada, difuminada” –diu–. Quan també està més que demostrat, que l’homosexualitat és normal des del punt de vista filogenètic i social, que no és una malaltia, que les persones amb una orientació homosexual són igual de madures o immadures que les persones amb conducta heterosexual; i que, malgrat el seu aparent increment en els últims decennis, el percentatge segueix considerant-se en una franja que està entre un 8% i un 10% de la població mundial. Per cert, el mateix percentatge que existeix en la població d’esquerrans… Fa falta recordar com es tractava en els col·legis religiosos als esquerrans fins fa 60 o 70 anys? Com se’ls estigmatitzava per usar “la mà del diable”? Com se’ls amenaçava i se’ls obligava a usar la mà “correcta”?… A mi m’agradaria creure que d’aquí a uns anys la mateixa església catòlica entendrà l’homosexualitat com alguna cosa que forma part de la normalitat més absoluta. Igual que a les persones esquerranes, que ja no criden ni tan sols l’atenció de ningú pel fet de ser-ho.

Mentre aquest canvi de mentalitat eclesial no ocorri, nosaltres, les persones que acceptem l’orientació homosexual com una variant normal del sentiment i de l’expressió sexual, perquè no hi ha gens des del punt de vista mèdic, psicològic i sociològic que ens indiqui que no ho sigui, devem per respecte acceptar que l’església catòlica ho consideri “anormal” des del punt de vista de la seva pròpia moral catòlica. Però no cal tolerar que pretengui imposar aquest criteri, per molt legítim que sigui en el seu plantejament doctrinal, a la resta de la població que no ho considera així.
Encara que jo no crec que avui dia l’església catòlica estigui imposant ja gens. Tampoc crec que el bisbe Novell hagi fet gens més que expressar una opinió que està d’acord amb el seu concepte de moralitat.

L’únic aspecte que em sembla qüestionable seria el fet d’usar arguments desacreditats, de tipus psicoanalític com en aquest cas. Sembla com si l’única finalitat d’aquesta argumentació sigui la de mantenir aquesta idea que l’homosexualitat és una fallada de la naturalesa, per així justificar el seu control i la necessitat de curació… L’església catòlica té tot el dret de definir els seus propis criteris de moralitat, però no crec que sigui ètic, ni adequat davant els mateixos feligresos, pretendre justificar aquesta visió amb arguments falsament científics.

Per acabar el meu comentari d’una manera eficaç, un parell d’anotacions del que se sap avui dia sobre aquesta qüestió.

Què és el que determina l’orientació sexual? Un estudi recentment fet a Suècia amb germans bessons, que permet valorar tant els aspectes genètics com els ambientals, ve a corroborar que existeixen uns factors genètics i unes circumstàncies prenatals que poden afavorir, encara que no determinar, un comportament homosexual. Però que són els factors ambientals específics de l’individu en forma d’experiències fortuïtes i amb el grup d’iguals, és a dir, amb els altres nens, en la fase preadolescent (entre els 9 i els 13 anys) els que fixaran en aquest període crític l’orientació sexual. I, com hem comentat abans, les variables d’experiències ambientals compartides, com són l’ambient familiar i les actituds socials, tindrien una influència gairebé insignificant.

Sigui com sigui, i també perquè quedi molt clar respecte a possibles tractaments de “curació” de l’homosexualitat que també estan presents en alguns sectors de l’església catòlica: una vegada establerta l’orientació sexual, sempre de manera imprevisible i involuntària durant aquest període crític de la pubertat, ja no es podrà canviar. És a dir, ser homosexual, ni es tria ni es pot modificar.
Potser, en alguns casos, el que pot crear confusió és no tenir això clar.