Utilitzo la categoria de “Teràpia de parella” del meu bloc per parlar d’un tema del qual crec que és inevitable fer una referència, ja que dissortadament forma part de la situació social, política i econòmica de totes les persones que vivim en aquest racó del món on jo visc.

És difícil mostrar-se indiferent davant el tema de la relació entre Catalunya i Espanya. Tothom al meu voltant, família, amics i amigues, coneguts en general, gent pública i persones que no conec de res però amb qui em trobo en un moment donat, van expressant els seus posicionaments de manera velada o amb contundència, amb dubtes o amb molta seguretat. Hi ha de tots els colors… La qüestió és tan complexa que es fa difícil de trobar un punt equidistant que permeti comprendre la realitat sense prejudicis. Inclús en molts dels que s’autoqualifiquen d'”equidistants” sol ser també evident el biaix polític o els prejudicis que els animen.

Així doncs, per dir alguna cosa, em centraré en un concepte que en principi tothom hi està d’acord: el diàleg. El diàleg és un tipus de comunicació que permet a les persones expressar el que senten i volen, de manera recíproca, i amb el qual es poden resoldre problemes. L’únic inconvenient del diàleg és que és imprescindible l’actitud d’empatia prèvia envers l’altre. Si no hi ha aquesta empatia, és pràcticament impossible que hi hagi diàleg.

Si no hi ha empatia, és impossible que hi hagi diàleg.

Aquesta afirmació l’expresso, amb tota la relativitat que cal expressar qualsevol creença humana, des de la meva experiència com a terapeuta de parella des de fa més de trenta anys. El fet de treballar amb parelles disfuncionals o en crisi, sovint molt greu, sempre amb l’anhel d’ajudar que puguin recompondre la seva unitat de parella de manera satisfactòria per a tots dos, si aquest és el seu desig… m’ha mogut a cercar fórmules i protocols de comunicació per aconseguir-ho. Perquè el gran percentatge de problemes en les parelles és degut només a un estil de comunicació ineficaç, que pot ser passiu, agressiu o passiu-agressiu. L’altre gran problema de les parelles en crisi, que no és la comunicació i és més profund, és el de les “expectatives”: la meva parella és el que jo espero d’una parella?, hi encaixa com a mínim en un 70%?, cobreix les meves necessitats?…

Però bé, suposem que el problema d’una parella determinada només fos de comunicació. Imaginem una parella en la qual tots dos estiguessin bloquejats de fa molt de temps en la seva visió de les coses sense ni tan sols escoltar-se l’un a l’altre, que és com solen venir en molts casos a la consulta. Què podríem fer per ajudar-los?

Fa molts anys vaig descobrir un llibre d’un psicòleg especialitzat a treballar per la pau en països en conflicte, es tracta de Marshall Rosenberg i el llibre és “Les mots sont des fenêtres, ou bien ils sont des murs” (Les paraules són finestres, o bé són parets). El que ve a dir Rosenberg és que en primer lloc un ha de poder expressar de manera assertiva els seus sentiments o opinions sense crítiques ni retrets a l’altre. Recomana fer-ho segons aquest senzill protocol: “Quan passa tal cosa… (els fets que són motiu de discòrdia), jo em sento… (ansiós, preocupat, enrabiat, enfadat, entristit…), perquè per a mi és important… (els raonaments que sostenen la meva opinió), i m’agradaria… (proposta de solució). El que ve ara és la gran part de la solució, l’empatia. L’altre ha de poder escoltar el que un ha dit amb atenció, de manera que després pugui retornar-li el missatge que li ha estat transmès: “Ah, entenc que quan passa tal cosa… (els fets que són motiu de discòrdia), tu et sents… (ansiós, preocupat, enrabiat, enfadat, entristit…), perquè per a tu és important… (els raonaments que sostenen la seva opinió), i t’agradaria… (la teva proposta de solució).”

Això és l’empatia, voler –subratllo voler– entendre els sentiments i l’opinió de l’altre i dir-li que l’entens! Només després d’aquest pas essencial es pot afegir, ja sense problema, que no hi estàs d’acord, que tu aquells fets els entens d’una altra manera… i llavors serà el teu torn d’expressar també de manera assertiva què sents, perquè ho sents i què t’agradaria per solucionar-ho. Si els dos membres de la parella en crisi són capaços de construir aquest diàleg d’entrada, segur que es pot entreveure una mica més a prop la solució del seu conflicte.

En el cas del tema Catalunya-Espanya, la impressió que tinc a risc d’equivocar-me, és que almenys una de les parts no ha mostrat mai, mai, mai, cap empatia.