M’agraden els aforismes, aquestes sentències que pretenen reduir en poques paraules conceptes difícils d’expressar. Tinc especial predilecció pels aforismes que fan referència a la felicitat. Com aconseguir destil·lar en una frase tots els sentiments i sensacions que formen part d’allò que en diem ‘felicitat’?

Si cerqueu a internet, en podeu llegir un bon recull d’aforismes sobre la felicitat… Però fa setmanes que em ronda pel cap un que jo considero que és molt bo. És una frase de Joan Brossa que apareix en el seu llibre La clau a la boca, 1996. Diu “Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”

“Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”

Quin pensament més senzill i alhora tan profund i pràctic, amb aquest toc de saviesa entre “zen” i emprenyat, propi de Joan Brossa.

“Per ser feliç, mortal…” Aquí hi posa tota la seva càrrega d’ironia furgant en la impermanència de tot, com si ens estigués dient ‘no et facis gaires il·lusions…, que al final tots hem de morir’.

“Camina sempre…” Mou-te, tira endavant, sempre, no paris de caminar, vés, marxa del conegut vers el desconegut, ja que només això ens fa créixer i ens estalvia l’immobilisme i la paràlisi.

“… i oblida”. Que clar que té en Joan Brossa que un dels motius que fa més infeliços als éssers humans és la tendència de la ment a quedar-se ancorat en la pèrdua, a mantenir el plor per allò que ja no tenim, el sofriment per allò que hem perdut i que ens impedeix fruir del present.

Jo, aquestes darreres setmanes estic immers en la mudança forçosa del despatx del carrer València. Per això el bloc ha estat una mica deixat a banda davant la voràgine que suposa aquest tipus de canvis. Estic deixant coses que em vinculen al passat, perdent un espai còmode al qual ja m’havia fet… Així que, aquests dies em vaig dient a mi mateix: “…camina sempre i oblida”, i em sento confortat, potser una mica feliç?.